Blanc de Ferran Palau

El blanc és l’encegament i la suma de tots els colors. El blanc són els tendrums, els ossos, la còrnia. El blanc és la pàgina i la tela abans de nosaltres, tan blanques com les drogues on et perds, et trobes, et busques i sant tornem-hi. El blanc és el buit de l’experiència del trauma. Ferran Palau, amb l’ànima per fora i una innocència malaltissa (paraules seves) musica tots aquests blancs i en fa un sedàs de neguits que esdevé lenitiu, pertorbadorament balsàmic. Blanc és un territori per on campen miratges, somnis i visions forjades a base d’ànsies i delits. La lírica de Palau esgarrapa amb versos com aquests, que són una llepada enverinada: «Ni la lluna més intensa / pot fer més clara aquesta nit», o bé «serà un abisme on he caigut / o el paradís que em dones tu / no hi ha fortuna més cruel / ni res tan dolç.»