Disco Bleu de Nacho Casado

Imaginarem que són els anys 70, que estem en un bungalou en plena costa mediterrània, que els pantalons de campana i les americanes han tornat, que ens avança un Mercedes descapotable i que el sol ens enlluerna de forma suau. Dins aquest escenari trobem Nacho Casado, que torna per cantar a l’amor i al perdó a Disco Bleu, el seu tercer disc. Un disc on es donen la mà la consciència sobre un mateix, els records i el present, per barrejar-se amb aquesta bossa nova i aquest jazz tan elegant i característic de Nacho Casado, aquell que només ell sap fer i que ens transporta ràpidament a una altra època . Ara bé, a Disco Bleu trobarem un Nacho Casado més crooner que mai, més sincer i directe a les seves lletres. Allunyat de les pors i de la pressió, Nacho Casado es desenvolupa sense complexos i amb soltesa regalant-nos un viatge d’onze cançons que passen per l’eufòria, l’alegria, la passió, l’amor, el dolor i el perdó. Com si fos el seu particular viacrucis, Nacho Casado s’acompanya d’exquisits arranjaments de cordes, baixos i percussions per explicar-nos que la vida passa, que tot o res pot passar, que pot ser bonic o lleig, més senzill o més complicat, però que al final, allò que sempre perdura, és l’amor. Nacho Casado es reafirma a Disco Bleu com un gran narrador d’històries, emanant un so atemporal, fi i excel·lent, que aconsegueix portar-te a un univers del qual no vols sortir ni abandonar.