Yo y Espaldamaceta

Hi ha una cosa certament commovedora al voltant de la cruesa. La cruesa espanta perquè en general, preferim que ens aplanin el camí, però al mateix temps, la cruesa és bella, és transparent, és sincera i és capaç de mostrar-nos la puresa en els moments més foscos. Yo y Espaldamaceta, el nou disc de José Juan González, porta a l’extrem el concepte de cruesa, despullant-se en cada cançó i desprenent-se de totes les emocions viscudes en els últims anys. Per a compondre les cançons d’aquest disc José Juan va partir d’unes certes limitacions: Cançons amb un tempo de 60 bpm. Només dues cordes alternades. Dos compassos abans d’entrar. Res de cors, gens d’instrumentació. Veu i guitarres com a únics aliats. I, encara que durant un temps el va atreure la idea d’endinsar-se en una gravació convencional, amb metrònom, provant cors, baixos, i bateries, al final va decidir suprimir tot. I va ser així com va néixer Yo y Espaldamaceta, un disc en el qual ha aconseguit reconciliar-se amb si mateix, un disc d’acceptació, sense retrets ni inseguretats. Espaldamaceta sona esquinçador i dolorós, però entre tot aquest dolor floreix la bellesa d’haver trobat la pau, la calma i la tranquil·litat. Joan Pons (El Petit de Cal Eril) va saber entendre a José Juan i el va acompanyar durant tot el camí fins a culminar aquest nou disc. Un disc que pots arribar a estimar o que potser pots arribar a odiar, però que no pot deixar indiferent a ningú. Espaldamaceta ens convida a acompanyar-ho en aquest descens a allò més profund, fins que t’adones, tal com ell diu de que “el tiempo te ha curtido, chaval”